UN DEURE HISTÒRIC
Hem parlat i parlarem dels grans personatges de la història de Castelló però avui permeteu-me que us presenti d’altres habitants de la nostra vila. Treballadors del camp que necessitaven els jornals per subsistir, aquells treballadors que en èpoques de poca feina al camp passaven veritables penúries per poder alimentar a la família i es veien obligats a captar pels masos i les cases del poble. Ho feien, però, d’una manera especial, encaputxats perquè la gent no els conegués i guardar l’anonimat davant el poble. Eren el vergonyants.
El poble els ajudava més que als captaires i rodamóns. En passar per les cases i cortals, la gent els baixava, lligats amb una corda des de la finestra, farcells replens de queviures i fins i tot roba.
Serà a principis del s.XX que s’aglutina aquesta ajuda als necessitats de la vila i es crea el Centre Agrícola i Social. L’entitat va agafant volada i ampliant la seva acció fins al punt de comprar terres per arrendar-les a bon preu, oferir crèdits avantatjosos, assistència als treballadors i fins hi tot organitzen actes culturals, esportius (esplais ) i editen la revista L’Espiga.
Ara tot aquest llegat s’ha oblidat, fins i tot deixem que s’ensorri el meravellós edifici des d’on es va dur a terme tota aquesta gran tasca. El Centro, amb el bar, el teatre, les inmenses sales, necessita que li tornem una mica de l’ajuda que va donar en el seu moment. Qui no recorda les llaminadures de l’Ester, el grup de gent gran voltant l’estufa de llenya les tardes d’hivern, exposicions tallers i actuacions al teatre. Aquelles parets van tenir molta vida i en podrien tenir encara molta més.
RECUPEREM EL CENTRO I EL SEU ESPERIT!
El Centro no va arribar mai a canviar la societat castellonenca però ho intentà ajudant als qui més ho necessitaven i enriquint així la vida social, cultural i esportiva de la nostra vila. Nosaltres potser no arribarem mai a canviar Castelló però tenim el deure moral d’intentar-ho.
