Quina confiança diposites en el nou govern?

Els resultats de l'enquesta publicada al crit del poble són els següents:
Tota 31% , Molta 21% , Poca 21% , Gens 27% . Aquests resultats es poden interpretar de maneres molt diverses, tot depèn de si es mira del costat dels promotors o del costat dels detractors. Des del crit pensem que totes aquestes interpretacions han de tenir la possibilitat de ser explicades, per això ho pengem com a article perquè poguem dir-hi la nostra, tots plegats. També comunicar que la baixa freqüència d'activitat al blog es deu a l'època estival, que minva el temps que hi podem dedicar l'equip del crit del poble.
Molt agraïts a tots.

el crit del poble

LLOP-CERVER S'ANOMENA

“Un pagès hi ha a l’Empordà
que Llop-cerver s’anomena:
té les urpes de voltor,
la cara de gos de presa;
d’escanyapobres com ell
no n’hi ha un altre a la terra.
Ell roba a parents i amics,
i de tot arbre fa llenya;
si no pot prendre un ramat,
s’aconhorta amb una ovella,
com a Llop-cerver que es diu,
xucla la sang de les venes:
si no els pot xuclar la sang,
a bocins la pell los lleva;
si no els pot xuclar la pell,
sense fil de roba els deixa.
A qui posa un corbatí
no el curaran pas los metges;
més li valdria un dogal
en mans del tiracordetes.
En anys de fam com aquest
lo bé de Déu abassega,
lo d’antany i lo d’enguany,
per fer-ne més bona venda.”

Com molts haureu esbrinat, aquest és l’inici de la versió poètica del Bruel de Castelló, escrita per Jacint Verdaguer. No és d’estranyar que la llegenda més important de la vil·la ens parli d’un castelloní avar i que sempre va a la seva. Ben cert és que es tracta d’una llegenda, però si resseguim la història del poble trobaríem altres exemples similars:
“Dimarts a 14 de dezembre 1604. En Castelló d’Empúries se penssà seguir un avalot com lo de Barcelona per los blats, per què tractant lo Consell de la Vila de fer botiga y firmar syndicat per manllevar per comprar blat, y volent que T. Llorens venés lo blat que tenia a la vila, digué que primer apunyalar y, si de ventura no s’asserta passar per davant la Llotja lo governador, succehia un escàndol”

Creieu que és una coincidència?... O potser és que el tarannà de la gent de la vil·la és anar sempre a la seva? Hem de deixar la llegenda del Bruel com el que és, una rondalla per explicar a fills i néts a la vora del foc. Necessitem, d’una vegada per totes, treballar junts per construir el futur de Castelló.

Per aconseguir aquesta fita, cal que augmenti la quota de participació ciutadana, necessitem espais de trobada entre les entitats, l’ajuntament i els ciutadans.

Fa uns dies algú utilitzava les dites “qui no vulgui pols, que no vagi a l‘era” o “qui vulgui peix que es mulli el cul”. Penso que som uns quants que volem empolsegar-nos i menjar peix. Ara només falta que ens atrevim a anar a l’era i al riu.

Un primer pas podria ser que amics com Fuman txu, Marisol, El llop i les cabretes, la Sigrid, i d’altres anònims s’atrevissin a col·laborar més activament amb el blog, escrivint ells també algun article. Parlo personalment i crec que també en nom de la gent del crit, que estaria bé ampliar la família cridanera.















El Tro d’Empúries

CAL TROBAR UN NOU JANOT

“En el ball dels confits de Castelló d’Empúries, els ballaires que desitjaven prendre-hi part anaven com en una cercavila, aplegats en parelles agafades pel braç. Anaven presidits per un personatge, que era el qui donava caràcter a la gresca, que anava descalç i duia una llarga túnica blava tota cosida de petxines i closques d’altres mol·luscs. Anava cofat amb una curculla i portava una grossa xeringa amb la qual ruixava tothom que se li posava al pas. Feta la volta, la colla acudia a la platja, on es feia el ball. Feien un clos amb corda dins el qual només podien entrar els ballaires. La coreografia d’aquesta dansa, modernament, s’havia perdut del tot. Les parelles es limitaven a sostenir una lluita aferrissada els uns contra els altres, tirant-se confits, detall que va donar nom al ball. L’estarriot que dirigia el joc ruixava amb la xeringa sobretot la quitxalla. En desenvolupar-se prop del mar també donava com a resultat que pràcticament tots sortissin ben xops. Aquest estarriot o personatge denominat Janot semblava tenir un esperit mític, i derivat de Diana.” Joan Amades, Costumari català

Arriba l’estiu, arriben temps de gatzara. Antigament a Castelló se celebraven gran diversitat de festes; la festa de la Candelera, abans festa major, sant Llorenç, el romiatge a sant Joan dels Erms, la festa de sant Antoni, patró dels cortalers, sant Isidre, patró dels pagesos (que es modernitzà fent la benedicció dels tractors), sant Roc, la festa a l’ermita de sant Sebastià, l’aplec de la sardana o l’homenatge a la vellesa. Actualment celebrem també la Verge del Carme, carnaval, i altres festivitats sense tanta tradició.

És ben cert que aquesta és una gran llista de festivitats, però si hi parem esment, descobrirem que les que no han desaparegut estan patint un gran declivi. Tendim a homogeneïtzar les festes i aquestes acaben perdent el seu caràcter. Algunes tradicions ja les hem perdut, com el ball dels confits, les nyacres, el ball dels regidors, etc... Acabarem perdent el poc caràcter que els queda a les nostres festes tradicionals? Podem aturar el declivi que està patint en els darrers anys la nostra festa major? Haurem de proclamar Terra de Trobadors com la nova festa major?

Necessitem un nou Janot perquè ens ruixi amb la seva xeringa i ens refresqui les idees.















El Tro d’Empúries