“Castelló d’Empúries és l’essència d’aquest país situat entre el Muga i el Fluvià. La vila vista del Muga estant, amb els dos ponts que té, el vell i el nou, un a cada banda i els dos fortins –peces d’escacs –que la guarden, té un perfil indubtable, ple de gràcia. Els edificis eclesiàstics, pesats i xamplois, juguen bé amb els teulats de vessant molt obtús i amb terrats d’esquena a tramuntana, amb arcs, que presenten algunes cases... la vila és un laberint de carrers estrets, deixats de qualsevol manera, sense adreçar, hòrrids. Hi ha algun porxo de volta fet sense engaltar. Les cases, de tant que entren i surten pels carrers perden l’encís de l’espontaneïtat. No hi ha res pagès, amb el front ample, gran espaiós, patriarcal. Les cases són menudes, obscures, bilioses i escatimades. Per veure quelcom de bo s’ha d’anar en algun mas dels voltants... la gent m’espia, darrera les finestres. Qui dimoni és aquest foraster? deuen pensar. Passo davant de dues dones que xiuxiuegen a la porta d’una casa. Sis passes abans d’arribar al grup suspenen la conversa i em miren de dalt a baix amb un aire profundament estranyat...
En aquesta hora només se senten dos sorolls: el soroll de la farinera se sent a tot arreu; i el soroll de duros dels que juguen al canari, dels carrers que volten la plaça”.
Així en veia allà als anys vint en Josep Pla. El cert és que la relació de la nostra vila amb la comarca ha canviat molt al llarg de la història.
Castelló fou el centre de la vida de la comarca al llarg de molts segles però a diferència del grans nuclis medievals com Vic, Girona, etc., que han exercit la capitalitat des de temps immemorials, Castelló hagué de declinar aquesta funció davant de Figueres. Fins segle XVIII encara pogué mantenir part del vell prestigi i actuar com a pol d’atracció per varis pobles de la rodalia. Al s. XIX passa clarament a un segon terme tot i exercint encara certa influència sobre els poblets veïns de Vilanova, Fortià o Riumors. Aquesta atracció és sobretot en dos camps, el comercial i el festiu. Aquesta atracció s’anirà diluint al llarg del s. XX fins a l’actualitat on ha acabat perdent fins i tot aquest paper secundari, modest però efectiu i s’ha convertit en una de tantes poblacions atretes cada vegada més per Figueres i, en menor mesura, Roses.
Tenim aires de grandesa i fora muralles no som més que un petit punt al mapa, ens creiem un terra beneïda pels déus i, potser, no som que un entrebanc entre Roses i Figueres.
Què som? Què volem ser?
El Tro d’Empúries
Qui dimoni és aquest foraster?
