El 29 de setembre de 1913 ha passat a la història de la vila. Aquesta era la diada que marcava tradicionalment l’inici de la verema. Aquell any però serà recordat per un gran aiguat, el conegut com “l’Aiguat de Sant Miquel”. La Muga va trencar per quatre diferents llocs. Un dels més perjudicats fou el pas de St. Pere Pescador, emportant-se un tros de terraplè i part del camí ral. Gran part dels masos quedaren inundats, l’aigua cobria les pilastres del pont Nou. El camí ral a Figueres va quedar escrostonat per l’aigua i amb prou feines hi passava un carro.
Els aiguats van persistir durant tres o quatre dies. Les pèrdues foren molt importants. La vila va quedar incomunicada durant tres dies.
Pere Coromines deia de la Muga que és la desena gràcia de l’Empordà, “que si bé té nom de gavatxa, no replega una gota d’aigua que no ha plogut en terres de llengua catalana”; però és ben certa la dita, “només ens recordem de Sta. Bàrbara quan trona”. A la vila ens recordem del riu quan patim una mugada o quan es vol desbrossar el llit del riu i es queixen els Aiguamolls. La Muga ha jugat un paper important en la història del municipi, en l’economia tradicional dels nostres avantpassats, en la vida quotidiana de la gent i segurament en molts episodis de la nostra infantesa. Quan en altres pobles i ciutats del nostre entorn s’obren al mar o al riu, nosaltres li donem l’esquena.
Aquest abandó de la Muga no deixa de ser un reflex de l’ abandó que pateix el nostre entorn. El nostre entorn no només són els aiguamolls de l’Empordà, també és el riu, el rec del Molí, la Mugueta, les closes, els cortals, els camps, els horts, els camins... 
Descobrint aquest entorn, descobrint la relació que ha tingut històricament Castelló amb aquest entorn descobrirem una altra cara de la vila, una cara que ens hauria de fer més grans encara, una cara per la qual sentir-nos una mica més orgullosos del nostre poble, de la nostra història.
El Tro d’Empúries
LA MARE DE TOTES LES MUGADES
