LLOP-CERVER S'ANOMENA

“Un pagès hi ha a l’Empordà
que Llop-cerver s’anomena:
té les urpes de voltor,
la cara de gos de presa;
d’escanyapobres com ell
no n’hi ha un altre a la terra.
Ell roba a parents i amics,
i de tot arbre fa llenya;
si no pot prendre un ramat,
s’aconhorta amb una ovella,
com a Llop-cerver que es diu,
xucla la sang de les venes:
si no els pot xuclar la sang,
a bocins la pell los lleva;
si no els pot xuclar la pell,
sense fil de roba els deixa.
A qui posa un corbatí
no el curaran pas los metges;
més li valdria un dogal
en mans del tiracordetes.
En anys de fam com aquest
lo bé de Déu abassega,
lo d’antany i lo d’enguany,
per fer-ne més bona venda.”

Com molts haureu esbrinat, aquest és l’inici de la versió poètica del Bruel de Castelló, escrita per Jacint Verdaguer. No és d’estranyar que la llegenda més important de la vil·la ens parli d’un castelloní avar i que sempre va a la seva. Ben cert és que es tracta d’una llegenda, però si resseguim la història del poble trobaríem altres exemples similars:
“Dimarts a 14 de dezembre 1604. En Castelló d’Empúries se penssà seguir un avalot com lo de Barcelona per los blats, per què tractant lo Consell de la Vila de fer botiga y firmar syndicat per manllevar per comprar blat, y volent que T. Llorens venés lo blat que tenia a la vila, digué que primer apunyalar y, si de ventura no s’asserta passar per davant la Llotja lo governador, succehia un escàndol”

Creieu que és una coincidència?... O potser és que el tarannà de la gent de la vil·la és anar sempre a la seva? Hem de deixar la llegenda del Bruel com el que és, una rondalla per explicar a fills i néts a la vora del foc. Necessitem, d’una vegada per totes, treballar junts per construir el futur de Castelló.

Per aconseguir aquesta fita, cal que augmenti la quota de participació ciutadana, necessitem espais de trobada entre les entitats, l’ajuntament i els ciutadans.

Fa uns dies algú utilitzava les dites “qui no vulgui pols, que no vagi a l‘era” o “qui vulgui peix que es mulli el cul”. Penso que som uns quants que volem empolsegar-nos i menjar peix. Ara només falta que ens atrevim a anar a l’era i al riu.

Un primer pas podria ser que amics com Fuman txu, Marisol, El llop i les cabretes, la Sigrid, i d’altres anònims s’atrevissin a col·laborar més activament amb el blog, escrivint ells també algun article. Parlo personalment i crec que també en nom de la gent del crit, que estaria bé ampliar la família cridanera.















El Tro d’Empúries